Aula Interior. Descobrir la meva pròpia presó: el camí de la felicitat

Moltes vegades em pregunten per com arribar a viure una felicitat estable. Lamentablement quan m'ho pregunten així, només puc donar una resposta: mentre el teu objectiu sigui assolir la felicitat, serà inassolible.

No es confonguin. No estic afirmant que la felicitat sigui impossible. Al contrari, afirmo que és possible viure-la en primera persona aquí i ara. Afirmo que el “regne del cel ha arribat”, com deia un tal Jesús de Natzaret ja fa dos mil anys. Afirmo que la felicitat sí que és possible.

Però la felicitat no arriba quan ella és l'objectiu. Perquè la felicitat no és cap objectiu a assolir, sinó la conseqüència de saber qui sóc, viure'm més enllà dels enganys i expressar-me lliurement. Quan conegui la resposta a la pregunta “qui sóc jo?” experiencialment i més enllà de les paraules, la felicitat serà la conseqüència.

Per tant, quan em pregunten per la manera d'arribar a viure una felicitat estable, només puc donar una resposta: busca la veritat i seràs lliure. Descobreix els enganys i seràs lliure. Tampoc en això sóc original, també el de Natzaret ho deia: “la Veritat us farà lliures”. La felicitat és una filla necessària de la veritat.

Així doncs, només assolirem la felicitat cercant amb afany la veritat. Però, com fer-ho? Crec que el camí més directe a la veritat (i en conseqüència a la felicitat) és l'autoobservació.

Es tracta d'observar-se a si mateix com si investiguessis un virus o un bacteri: amb curiositat, sense idees preconcebudes, sense negar i sense edulcorar res del que vius i fas. En observar-te així, et sorprens en contradiccions evidents: ets amable davant de persones que no suportes, ets distant davant de persones que estimes, vols ser simpàtic i resultes insuportable…

Al principi només cal observar. Aviat ens adonarem que tota la nostra conducta pot ser explicada per dos pols que es complementen: els aspectes de nosaltres que volem dissimular/millorar i els aspectes idíl·lics que volem assolir: són les dues cares de la nostra presó, del nostre ego, del nostre personatge, de la nostra infelicitat.

Per exemple, de vegades volem dissimular que som covards i intentarem compensar-ho mostrant-nos com a intel·ligents i amorosos. Altres persones, se sentiran fredes o indignes d'amor, i per compensar-ho, intentaran trepitjar fort i posar a ratlla els altres… o tenir una actitud totalment submisa… Tant se val. Sigui el que sigui el que descobrim, és un patró que ens té presoners/es. Descobrir-ho és un goig, encara que faci mal. Descobrir-ho ens demostra que estem en una presó.

No és cert que tinguem un ego. No és cert que tinguem una programació o un personatge. La veritat és molt més dura: l'ego, el personatge o la programació ens tenen a nosaltres. Descobrir-ho és una gran alegria: mentre no accepteu que no actuo com vull, sinó com em dicten els meus mecanismes automàtics interns, no podré començar el procés d'alliberament.

Per això, el primer pas cap a la felicitat es observar-se als propis límits. I alegrar-nos en veure'ls. No serveix de res culpar-s'hi: és un altre joc de l'ego. El primer pas cap a la felicitat i la llibertat és mirar allò que hi ha. Veure'l és joiós! En veure'l puc començar a pensar a anar un pas més enllà! Però no hem de voler canviar immediatament. No farem res fins a descobrir el nostre mecanisme.

Mirarem dins nostre per veure la programació i descobrir on es troba l'interruptor que l'atura. Observar. Comprendre. Mirar. Aquest és el primer pas. Mentre no ho donis de forma sistemàtica, no podràs avançar al pas següent: reequilibrar la teva personalitat i netejar el teu inconscient. Però aquest segon pas, ho abordarem més endavant.